Cansat de retrucs, all ins i jaques a un rei exiliat als teus ulls de color d'una terra on l'amor se'l menja per la despietada ludopatia…

Mor en la nit entre voltes dins el meu llit mentre mescl lletres amb ginebra, univers i literatura, tu i jo…

Els segons em repinyen l'ànima ja expirada que es manté asseguda front el cafè que em dóna vida durant aquesta maleïda nit, on m'estim més que em matis si no em vols besar. L'ànima em mira. Calla quan xerra i xerra quan calla. Em somriu i plora a la vegada.

-La sort…

Aixec el cap i la mir intrigat, expectant, quasi desesperat.

-La sort?

Ha tornat riure i m'ha fet senyes perquè callés. Ha encès una cigarreta amb l'olor de la felicitat, de la teva esquena nua quan les meves mans fan esforços per no enganxar-s'hi tota la vida. M'ha agafat la mà.

-La sort de tenir-te agafat de la mà -ha continuat- per recordar-te que no hi ha un sol minut que no pensi en tu, un sol minut on la teva veu dient-li que l'estimes no se li clavi a bategades al seu cor.

Ha callat i s'ha consumit amb la cendra del tabac ja cremat deixant la meva mà agafada al no-res, fent no sé qué, esperant el retorn de la creació de la meva etílica imaginació. 

He decidit seguir perdent el temps entre paper i tinta per no lluitar contra la realitat, sense voler obtenir respostes a preguntes no formulades per intentar mantenir la neutralitat en temps de crisi moral…