El silenci que innundava aquella habitació ofegava les meves paraules que només buscaven excuses per no respondre el que realment pensava.

La mirada al terra i la veu tremolosa feien pensar que alguna cosa no funcionava com ho havia de fer. Els dubtes es van convertir en fum, el foc ja el posaves tu…

-Què et passa? -vaig intentar arreglar amb aquell somriure fals que ja es trobava en mal estat de tant usar-lo.

-Ets tu…

-Jo?

Els ulls li birllaven com mai, el cor s'accelerava sobrepassant el límit que separava allò permès d'allò que no ho era, les mans suaven, mirada incòmoda, silenci com cap, renou com mai, paraules mudes i alenades que parlen massa.

Es va acostar a mi i em va enrevoltar la cintura amb els braços. La seva boca es va posar vora la meva orella per amollar un "Miquel, jo t'estim". 

Pell de gallina en sentir aquella veu tan dolça com la colònia que duies, que saps que quasi no em permet diferenciar si el que m'agrada és la dona que du la colònia o la colònia que du la dona. Tanmateix, al final, fem el que tu vols. Em domines d'una forma tan subtil que m'encanta i està clar, la meva llengua només parla quan frega amb la teva, sense necessitat de gastar saliva, paper ni tinta, sols tu i jo contra el món que calla massa…