Volen segons i algunes llàgrimes entre un temps immemorial, quasi oblidat per la ment d'aquells que no coneixen ni tenen intenció de fer-ho…

La vista, s'ha dit, és un tacte a la distància que recorr cada centímetre de la meva pell que anhela per tocar la teva. Mor al dia per reviure cada nit a base de falses promeses fetes per un alcohòlic mentider compulsiu enganat pels cops que li dóna la vida, i ara, fins i tot, l'hi fan mal els cops de sort…

Em fas tanta falta com el sol els matins, l'herba pels jardins o les pastilles per dormir. Em fas tanta falta perquè no trob addicció que et subistitueixi, no trob llavis que es comparin, ni brassos que m'abracin per comprimir els nostres mons.

Corr la tinta sobre el paper que ni m'escolta i no tracta de comprendre que jo sense tu no sóc ningú, un simple home amb les idees més embullades que clares, amb més llàgrimes que rialles. Mor la vida amb mi mentre t'esper assegut amb la mirada perduda en el record dels teus ulls foscs com la nit sense lluna, que em tornen boig, completament boig, mortalment boig… 

La nit cau sobre les meves espatlles mentre faig l'intent d'evitar-la caminant a grans gambades. La cigarreta es consumeix amb mi i prenen els meus llavis per por de provar-ne uns altres.

Però, després de tot, no estam tan lluny… tu i jo veim la mateixa lluna, no és veritat?